Història

Sedaví

La història de Sedaví està íntimament relacionada amb els avatars històrics de la comarca de l'Horta de València i, especialment, amb l'Horta Sud. Abans de l'època àrab, Sedaví manca de vestigis que acrediten la seua existència. I durant aquesta ocupació musulmana, el poblat de Sedaví va quedar reduït a una alqueria o escasses barraques.
 
És sabut que en l'antiguitat el llac de l'Albufera tenia una extensió superficial molt superior a l'actual. Les seues aigües i la zona lacustre arribaven pel nord fins a Russafa, i per l'oest, fins a la "Via Augusta" que comunicava Roma amb la Bètica. Aquesta important via de comunicació passava de Sagunt a la ciutat de València, d'on eixia per la "Porta", que existia junt al carrer de Sant Vicent, i continuava fins a Xàtiva, evitant "els aiguamolls dels voltants de l'Albufera". Per aquestes dades s'ha situat la "Via Augusta" per l'actual traçat del "Camí Reial", o molt pròxim a ell. Des de Xàtiva continuava fins a Elx, on existia una colònia romana, la "Julia Ilici Augusta". Amb anterioritat al segle XIII, Sedaví era, sens dubte, una part d'aqueixos "aiguamolls" d'aqueixa terra humida, lacustre, plena de matolls i despoblada totalment.
La invasió romana no va crear cap assentament en el nostre terme municipal. Si que ho van fer en altres pobles de la nostra comarca, situats en línia de la "Via Augusta" o en terres un poc més altes, com Catarroja i Torrent, entre d'altres.
 
Capbreu dels anys 1742,1743 i 1744, un llibre manuscrit conservat a l'Ajuntament, on es fixen i adjudiquen terres del Señorío de Sedaví (pertanyent aleshores a Antonio Barrades Olgiat de Médicis) als seus cultivadors i es delimita el territori del Lloc de Sedaví. Aquest important document històric sobre els orígens de Sedaví va ser donat a la població el 21 de desembre de 1997 per Alfonso Triviño de Villalaín, últim descendent del Señorío de Sedaví.
 
El pas dels segles.
 
Aquestes donacions es feien, generalment, en favor de persones individuals, i comprenien cases i heredades. De vegades quedaven subjectes al pagament d'un cens anual de cinc a dotze sous per "jovada", amb els drets de luisme i "fadiga", mentre que en altres ocasions es donava la plena i lliure propietat. El més important d'aquesta prova documental és que demostra que, abans de la conquesta de València pel rei Jaime I, existia un lloc o alqueria àrab amb el nom de Beniçidavi, com antecendent del nostre poble.
 
En aquesta època turbulenta de lluites entre àrabs i berbers, amb les seves diferents tribus i la inquietant situació de la ciutat de Xàtiva, dominada primer pels almoràvits i després conquistada pels almohades, és on situe la eixida d'aquella ciutat d'una família, o grup d'àrabs setabenses, cap a l'horta valenciana, i el seu assentament a la terra de Sedaví, perifèrica de l'Albufera i en les rodalies, encara que suficientment allunyat de la ciutat de València i de les seues permanents tensions i revoltes. Ocorria uns 60 anys abans de la conquesta de València pel rei Jaime I d'Aragó.
 
La majoria dels pobles valencians conserven una toponímia d'origen àrab, mentres uns altres, després de la Reconquesta, van recuperar el seu nom d'origen llatí. Entre els primers tenim a Albal, que deriva de la paraula àrab "ba'l" que significa terra de secà; Alaquàs, que significa arcs; Albaida, "la blanca"; Russafa, "el jardí"; Alginet , "els horts"; tots ells són apel·latius i fan referència a aspectes geogràfics. Hi ha altres toponímics derivats del nom de persones, en que suposadament era habitual precedir-los de les paraules "Abu'l", que significa "pare", "Ben", que significa "fill", o "Beni", que significa "fills"; Beni és el plural de Ben en àrab. Així tenim a Albuixec, Benicalap, Benetússer, Benissa, Benaguasil, Beniparrell, etc. Doncs bé, el nom del nostre poble té el mateix origen àrab, i com a tal és citat en el Llibre del Repartiment amb la denominació de "Beniçidavi", que significa "fills de Cidavi".
 
¿Què significa la paraula "Cidavi"? Ja vaig exposar per primera vegada, en el Llibret de Festes de l'any 1964, la meua tesi que la paraula "Cidavi" era la forma vulgar i fonètica de designar a Xàtiva pels àrabs d'ací. La pronunciació fricativa de la "x" inicial és la pròpia de la fonètica aràbic-valenciana. Així, la ciutat dels Papes, cap de la comarca de La Costera, es va dir Xetavi, Saetabi. Per la transmissió oral del nom, pronunciat per gents analfabetes i amb fonètica aràbiga, va transformar la "t" en "d" i la lletra inicial "x" sonava com a "c" o "s"; evolució explicable fàcilment per la ciència etimològica, i finalment l'ús va fer perdre el prefix "*Beni", per la qual cosa l'inicial nom de "Benicidavi", que significa "fills de Xàtiva", es va anar transformant fins a aconseguir la forma ortogràfica i fonètica de Sedaví.
 
Siga o no certa aquesta tesi meua, almenys va servir per esborrar de la ment popular i de l'escut local la pueril i errònia interpretació, que llavors estava molt estesa, que el nom del nostre poble procedia de la unió de les dues paraules "seda" i "vi", que feien referència al cultiu extensiu de moreres i vinyes, que existia en els camps del nostre poble a la fi del segle XVIII i principis del segle XIX. Que el nom del nostre poble gens tenia a veure amb aquestes plantacions ha quedat demostrat, doncs sent d'origen àrab, la síl·laba "vi" no podia significar "vi", ja que l'Alcorà, que és la Bíblia dels musulmans, té prohibit als seus adeptes menjar carn de porc i beure vi, amén que els àrabs no parlaven valencià.
 
La nostra tesi queda reforçada per Miguel Asins Palacios, que en la seua "Toponímia àrab-espanyola" defineix el vocable "Sedaví" com a equivalent a "setabense", és a dir, "originari de Xàtiva".
Des de la conquesta de Jaume I (segle XIII) fins a finals del segle XVIII, la vida local es desenvolupa al ritme normal, sense fets rellevants.
 
Sedaví era en principi una alqueria, després un caseriu i, a la fi del segle XVIII, un lloc amb barraques ordenades en dos o tres carrers.
 
L'any 1750 es reconeix a Sedaví la categoria de Lloc i es va configurant com a municipi, sense arribar a ser-ho per les interferències del Senyor de Sedaví.
 
El poble tenia únicament tres carrers. Un d'ells, el situat més a l'oest, "el carrer dels Barraques", anomenat també del "Olivar", després conegut per "carrer de l'Església" i hui de Cervantes.
 
L'altre, el situat més a l'est, "el carrer del Salobre".
 
I el tercer carrer, situat en el mitjà, conegut popularment com el "carrer del Mig".
 
Al segle XX, i més concretament a partir de 1965, comença a produir-se la industrialització de Sedaví, que demogràficament provoca un accelerat creixement de la població, ajudat per la important immigració que existeix. En aquest segle, Sedaví deixa de ser un poble agrícola i s'encamina cap a la seua consolidació, com a nucli principalment industrial.
 
Resum extret del llibre:
 
"Sedaví, poble de l'Horta", 1ª edició, 1985, de Vicent Ruiz Monrabal, cronista oficial.
 
 

 

  • El Capbreu
  • El Castell de Sedaví

Formulari de cerca